Aquest projecte tracta aquesta relació dialògica en termes situacionals des d’una perifèria com és el sud d’Europa centrant-se, sobretot, en artistes l’obra dels quals està vinculada a la música, el so i la idea de màquina. En les peces seleccionades, i en línia amb el discurs curatorial, hi ha latent una idea de resistència que s’oposa a l’oblit d’un llegat cultural propi i que es deixa contaminar per nous llenguatges i tendències, i que s’allunya del virtuosisme buit i del màrqueting actual instal·lat en les pràctiques artístiques. En aquest sentit, el projecte s’alinea amb l’afirmació de Manuel Borja-Villel, historiador de l’art i director del museu Reina Sofía, que defensa “reivindicar el que és vernacular, que és el que està ‘situat’ i és ‘menor’”, o amb el terme “sabers sotmesos” de Michel Foucault, entès com els sabers no institucionalitzats i aliens al món acadèmic el retorn dels quals és interpretat aquí com a possibilitat d’emancipació d’una estètica homogènia i global en què la interdisciplinarietat ha esdevingut norma.
Es tracta, doncs, d’una espècie de retorn a la “màquina de trobar”, que, juntament amb la idea de “cobla mecànica”, invoquen l’entremesclada dialèctica entre modernitat i tradició i converteixen l’espai expositiu en un lloc en què tenen cabuda elements tan diferents com el flamenc, l’enginy maquínic, el beat electrònic o la idea d’algoritme.
Dos dels nexes històrics que dialoguen amb les peces seleccionades són, d’una banda, un exemplar de Juan de Mairena, text fundacional i un dels orígens del projecte, i, d’altra banda, el vessant artístic de la màquina delirant arrelada en la cultura popular andalusa que és Aguaespejo granadino, una de les tres parts de la trilogia Tríptico de España, de José Val del Omar.
En tots dos referents es conjuguen elements relacionats amb la modernitat maquínica i la tradició popular. En el cas d’Antonio Machado, des de la lírica poètica, i en el de Val del Omar, des de l’experimentació i la invenció d’artefactes i ginys sonors i de visió.
Palabra en masa: amarra (2021) s’inclou dins d’Enciclolalia, projecte d’Alegría i Piñero en què investiguen la fenomenologia de la parla. Es tracta d’un instrument productor i modulador del so d’uns xiulets de canya que, a través de la sistematització de certs gests recreats mitjançant l’escultura, pronuncia la paraula ‘amarra’ a mode de coral de cinc veus. Obra produïda amb el suport de la fundació Rafael Botí.
Modulador vocálico dinámico (2017) s’inclou dins d’Enciclolalia, projecte d’Alegría i Piñero en què investiguen la fenomenologia de la parla. Les formes moduladores de “i”, “i”, “o” i “o”, són seccionades horitzontalment a la meitat de la seva altura. Conforme la manxa de buida es van obrint les formes, conformant un cor que deriva en el so “a”.
Holy Thriller (2011) combina la cultura pop i la solemnitat religiosa per presentar alguns dels mites i símbols que conformen la identitat nacional espanyola. Holy Thriller mostra Michael Jackson com a màrtir pop, homenatjat en una versió sacro-pop per una banda confrare de la Setmana Santa. Un vídeo hilarant de l’artista i activista multimèdia María Cañas que uneix l’histèric fenomen fan de la cultura pop amb les solemnes manifestacions de la passió religiosa i, alhora, emfasitza com ambdós espectacles, amb tantes diferències com similituds, submergeixen les seves respectives audiències en un èxtasi col·lectiu.
Al compás de la marabunta or Semana Santa, ese trabajo de hormigas, també de la María Cañas, indaga l’essència animal del poble tal com es manifesta en el seu fervor durant les processons religioses. Mitjançant una analogia satírica, veiem un tropell de formiguetes que empeny amb ànsia un pal de fusta, i tot al so dels campanilleros, un ritme que marca el compàs del devot formiguer.
Amb la condensació pròpia del llenguatge de sentències i refranys, Todo es nada lo de este mundo si no se endereça al segundo, de José Miguel Pereñíguez, reflexiona al voltant de la capacitat de les coses d’‘estar dretes’, una propietat la presència de la qual pot portar les coses del món a ser o no ser. A partir d’aquesta noció es plantegen una sèrie d’escultures amb mecanismes molt elementals que impliquen, de diferents maneres, aquest ‘estar recte’ i el seu contrari. La idea de Pereñíguez és fer veure les paradoxes i sense sentits que es poden trobar en un estat dinàmic dels objectes. La majoria de les obres de la sèrie són, a més, peces o artefactes sonors, tot i que la funció del so, en aquest cas, no és la de manifestar-se, sinó la de ser imaginat. El so seria el resultat d’alguna espècie de moviment que es produiria en o sobre determinades parts d’aquests objectes. Assignar una dimensió sonora a aquestes obres és una manera més de fer que l’espectador visualitzi, fins i tot en repòs, que qualsevol objecte està inclòs en una trama d’accions i trajectòries que poden alterar significativament la seva naturalesa i context.
Amb la condensació pròpia del llenguatge de sentències i refranys, Todo es nada lo de este mundo si no se endereça al segundo, de José Miguel Pereñíguez, reflexiona al voltant de la capacitat de les coses d’‘estar dretes’, una propietat la presència de la qual pot portar les coses del món a ser o no ser. A partir d’aquesta noció es plantegen una sèrie d’escultures amb mecanismes molt elementals que impliquen, de diferents maneres, aquest ‘estar recte’ i el seu contrari. La idea de Pereñíguez és fer veure les paradoxes i sense sentits que es poden trobar en un estat dinàmic dels objectes. La majoria de les obres de la sèrie són, a més, peces o artefactes sonors, tot i que la funció del so, en aquest cas, no és la de manifestar-se, sinó la de ser imaginat. El so seria el resultat d’alguna espècie de moviment que es produiria en o sobre determinades parts d’aquests objectes. Assignar una dimensió sonora a aquestes obres és una manera més de fer que l’espectador visualitzi, fins i tot en repòs, que qualsevol objecte està inclòs en una trama d’accions i trajectòries que poden alterar significativament la seva naturalesa i context.
Phanoptic Readers (2020), de Enrique del Castillo, consisteix en dos lectors òptics creats pel mateix artista que reprodueixen dues pel·lícules de cinema sense emulsió per crear composicions sonores. Els lectors que ha construït transformen la llum en so, i, atès que les pel·lícules es mouen a velocitats diferents, la peça va generant una composició en canvi constant.
L’experiència de percebre els colors com un daltònic en l’entorn d’un navegador es reprodueix el vídeo Romance sonámbulo daltónico, un treball del col·lectiu Los Dalton (Miguel Fructuoso, María Sánchez i Miguel Ángel Tornero), amb l’ús de l’aplicació Sim Daltonism. Les cerques de Google venen dictades pel poema Romance sonámbulo, de Federico García Lorca. Els resultats es converteixen en una acumulació visual de banc d’imatges, una iconografia dictada per l’algoritme de Google que permet qüestionar una doble convenció: la del color i la de l’estereotip.
Afinar un cuerpo i Hacedores (2019), de la Cristina Mejías, formen part de Boca y hueso, projecte que se centra en la figura de l’artesà de guitarres flamenques, un instrument que, a diferència de la resta d’instruments de corda fregada provinents d’una escola estandarditzada, sorgeix com a acompanyament del comunicador o trobador a les tavernes i tabancos, i que avui dia continua sent un saber que en molts casos es transmet de mestre a mestre de manera oral. La veu dona forma a la fusta. El treball de Cristina Mejías qüestiona els mètodes estrictes i tradicionals de construcció de la història per mitjà del relat lineal. La seva obra sorgeix de narracions properes, com en aquest projecte, en què fa temps que comparteix processos i aprèn l’ofici del seu germà lutier, que, al seu torn, va heretar els coneixements del mestre guitarrer Rafael López Porras, que va morir a Cadis el 2012. Aquesta experiència li permet dur a terme, des de la seva investigació artística, aquesta pràctica artesanal i, alhora, ser una baula de transmissió i cos d’aprenentatge dels processos que venen d’antany.
