Interferències

Del 15 de setembre al 30 d’octubre

a Trafalgar 53, Barcelona

Interferències indaga la generació de sistemes i ecosistemes mitjançant llenguatges propis i de codificació. L’exposició, que sorgeix de l’interès pel diàleg entre art i enginyeria, agafa com a tema central la cibernètica, entesa com l’estudi de sistemes en què existeix una relació causa-efecte. Les tres obres inèdites que formen part de l’exposició estan basades en lògiques que internament responen a la seva pròpia racionalitat, però que, des de fora —vistes per l’audiència en un espai físic—, es tradueixen en una ambigüitat de gests i accions. És precisament aquesta tensió entre la lògica sistemàtica i la percepció el que està en joc en aquesta exposició, que desdibuixa les línies entre l’aspecte humà, l’orgànic i el tecnològic.

Echo és una escultura de codi obert, resultat de la col·laboració entre Lúa Coderch, Julia Múgica, Lluís Nacenta i Iván Paz. Prenent com a referència el mite de la nimfa Eco, l’escultura només coneix i només pot fer servir les paraules que ha sentit prèviament. Echo escolta, respon i assaja maneres de combinar paraules apreses. Així, l’escultura depèn del que els altres li vulguin dir per enriquir el seu vocabulari, desenvolupar el llenguatge i articular pensaments cada vegada més complexos. Igual que en el mite, Echo és un cos desposseït de sentit o que només té sentit per casualitat. Malgrat això, acaba trobant una manera de parlar, en gran part gràcies a la capacitat del que escolta d’entendre-hi més enllà i donar més profunditat a allò que sent.

A Un bosque sintético dentro de una piedra, Serafín Álvarez presenta una escultura que conté un petit món digital. Partint de l’imaginari dels videojocs, l’artista hi incorpora l’observació de criatures marines, fotografies microscòpiques i il·lustracions científiques per generar un ecosistema format per diferents espècies de microorganismes alienígenes. Un paisatge virtual en què aquests “éssers” es comporten de manera autònoma, interactuen entre ells i experimenten diversos processos biològics en temps real. Segons l’artista, és una simulació especulativa que imagina possibles formes de vida més enllà del nostre planeta, potser també més enllà del nostre temps, inspirada per nocions d’astrobiologia, astrogeologia, vida artificial i biologia sintètica.

En la sèrie Redundancy, Karlos Gil treballa amb fragments de neó recuperats d’antics cartells publicitaris. Restes arqueològiques d’una tecnologia en perill d’extinció que han perdut el seu significat original per adquirir-ne un de nou. A partir de la reflexió al voltant de la memòria o la biografia d’aquests objectes reciclats, l’artista estableix analogies al voltant d’allò que és orgànic, abordant la presència del pas del temps en el que generem els humans. En aquesta ocasió, les formes tipogràfiques de les peces —que remeten a una espècie de jeroglífic o cal·ligrafia alienígena— semblen amagar un missatge encriptat. A això se li suma la intermitència d’una sèrie de missatges en codi morse amb els quals els neons s’activen i intenten establir comunicació, cosa que fa que es mogui per la fina línia entre el que té sentit i el que no.