Aigües Còsmiques (2022) de Mar Guerrero posa en relació estudis sobre l’ecosistema marí i l’observació astronòmica, establint vinculacions entre ciència i ecologia a partir de conceptes com naturalesa, artificialitat i tecnologia. En un primer estadi, Guerrero recolecta plàstics procedents de la mar, residus a partir dels quals es modelen unes peces esfèriques d’argila blanca que registren aquestes deixalles. Després, reprodueix en 3D les esferes en filament PLA ostra, un material biodegradable que utilitza elements orgànics, entre ells, restes d’ostres. A la manera d’un arqueòleg o d’un astrònom, el públic es troba davant d’unes peces que, com a fòssils del futur, transmeten informació sobre processos, materialitats i localitzacions del nostre entorn més immediat. Irremeiablement les esferes ens connecten també a la visió dels planetes, a la configuració d’una particular cosmologia concebuda per l’artista. La instal·lació se’ns presenta com els vestigis d’un univers remot, restes oblidades que ens remeten a hàbitats possibles en el temps profund.

A l’entrada de l’espai s’aixeca La Cronometradora (2023) una obra ambivalent, ofrena i tótem, font i potabilitzadora a la vegada, d’Stella Rahola Matutes, que es manifesta al terra amb un recipient d’aigua que ha sortit de l’aixeta de Dilalica i que ha passat per una successió de filtres i tractaments per a convertir-la en potable. El procés és lent, mesura una temporalitat inventada: què tarda en filtrarse l’aigua dins aquest mecanisme o quan de temps passarà fins que els recursos hagin desaparegut? És un viatge material i simbòlic de l’aigua des de l’observació de l’acció física i la reacció química amb el carbó, la grava i la sorra de llocs familiars, que connecten amb la memòria. Rahola ha construït una peça en vertical, observant les arquitectures de la sala i afegint un nou pilar on es despleguen una columna de peces de vidre descartades de tallers de fabricació de vidre, que l’artista utilitza sovint en les seves obres. La materialitat del vidre i la seva translucidesa deixa entreveure l’aigua, però també afegeix sonoritat i ritme a la peça, esdevenint un agent viu dins de la sala.

El vídeo Estaría bien que en algún momento podamos beber agua (2021) de Laia Ventayol representa la trobada d’un grup de saurins i altres persones a una muntanya de Mallorca per a cercar aigua subterrània. Els saurins tenen una capacitat coneguda com a hidroscòpia, que es defineix com l’habilitat ancestral de percebre radiacions. Els principiants utilitzen aparells senzills que amplifiquen les radiacions, els veterans sovint confien en els seus propis cossos. Hi ha una gran quantitat de manuals que ofereixen explicacions detallades sobre com col·locar el cos, especialment els peus, l’esquena, les mans i els dits. En el vídeo, que es mou entre la ficció i el documental, s’utilitzen aquestes eines i estratègies. En realitat a la narració audiovisual no es cerca aigua, només es performa la recerca. El so, realitzat amb la col·laboració del músic Jaume Reus, modifica enregistraments de sons emesos per ratpenats. Parallelement a com els saurins es mouen a través de les radiacions magnètiques, els ratpenats es mouen també a cegues a través de l’ecolocalització percebent les distàncies a través de l’emissió dels ultrasons, que els humans no podem sentir perquè estan per damunt del límit del nostre rang auditiu.

El grup d’objectes esculturals que disposa Ventayol materialitzen la imatge del vídeo, i estan fets per les persones participants del mateix. Formen una mena de col·lecció de varetes, instrumental senzill, fins i tot precari, que esdevé apèndix imprescindible per connectar amb les forces telúriques.