Els Dalton

17/09/20 a 31/10/20 a Trafalgar 53, Barcelona

Els Dalton és una exposició col·laborativa de Miguel Fructuoso, María Sánchez i Miguel Ángel Tornero. A partir del daltonisme, alteració visual que provoca dificultat per percebre els colors, Els Dalton és un exercici formal i conceptual en relació al color. La recerca de consens i l’intent de posar-se al lloc de l’altre deriven, així, en una reflexió sobre l’empatia i l’exclusió, el rar i el comú, l’individualisme i la col·lectivitat.

Quan Miguel Ángel Tornero i Maria Sánchez van començar aquest projecte van assabentar-se que el seu amic i pintor Miguel Fructuoso acabava de ser diagnosticat amb daltonisme. Aquesta casualitat va provocar una immediata invitació a Fructuoso a formar part del projecte, que ha resultat en una sèrie de pintures, vídeos i instal·lació.

El punt de partida de les pintures que formen part de l’exposició són els tests d’Ishihara utilitzats per al diagnòstic del daltonisme. Es tracta d’uns dibuixos circulars que contenen números en una gamma de colors que oscil·len entre els verds i els vermells —la capacitat de distingir el número respecte al fons és el que determina si algú és o no daltònic—. Els artistes van seleccionar alguns dels tests, els van imprimir en gran format i Fructuoso, acompanyat de Sánchez i Tornero, va tractar de reproduir-los. En alguns casos, aquesta reproducció va poder executar-se amb èxit no gràcies a la percepció del color, sinó a la capacitat d’igualar un to a l’altre, encara que no es percebés amb exactitud. Les converses i negociacions que van tenir lloc durant aquest procés van quedar registrades en la peça de vídeo El camino de abajo.

En la peça Romance sonámbulo daltónico es reprodueix l’experiència de percebre els colors com un daltònic a l’entorn d’un navegador, gràcies a l’aplicació Sim Daltonism. Les cerques de Google vénen dictades pel poema Romance sonámbulo de Federico García Lorca. Els resultats es converteixen en una acumulació visual de banc d’imatges, una iconografia universal dictada pel propi codi de Google, que en aquest cas permet qüestionar una doble convenció: la del color i la de l’estereotip.

Segons els propis artistes les peces físiques no són la conclusió de les preguntes plantejades inicialment, sinó un document procesual d’un trànsit i un intent –tal vegada improductiu, per ser impossible– de posar-se en el lloc de l’altre. Recentment, Miguel Ángel Tornero afirmava: “no tinc molt més criteri sobre de què va l’exposició que quan estàvem al principi. Hi ha una cosa inútil, fracassada en aquest sentit…“. Al que Fructuoso va respondre: “L’art és això“.