Cos i ficció
comissariada per Cati Bestard i Marta Sesé
A Dilalica, Barcelona.

El potencial ficcional dels cossos, des del distanciament a la totalitat androcèntrica, és l’eix temàtic d’aquest projecte. És en les possibilitats de la ficció i en la seva materialització —ja sigui a través d’un procés d’escriptura o de qualsevol altre llenguatge de producció— que podem fer possibles realitats que abans no existien. Aquestes possibilitats s’estenen alhora mitjançant la disputa entre allò binari i allò eternament estàtic, en la capacitat de transformació i performativitat tant dels cossos com de tot allò que ens envolta. La ficció es converteix, llavors, en l’estratègia que qüestiona la distància entre allò que és real i el que és (im)possible.

Històricament, les apropiacions del concepte de ‘naturalesa’ han servit com a pretext per instaurar modes de pensament i pràctica política, fins a convertir aquest terme en un mur de contenció. Així, els cossos —humans i no humans— s’han vist encorats en un espai predefinit i delimitat per construccions socials (binari, fragmentat…). Estratègies com la ficció han fomentat les multiplicitats de sentit i han deixat espai a l’especulació fabulatòria i la invenció de mites com a metodologia per redefinir i enriquir una concepció del que és real constreta pel que és social i acceptat com a natural. A la ficció les possibilitats són infinites, com destaca el “per ara” (so far) que la zoòloga i filòsofa feminista Donna Haraway defineix en el seu assaig “SF: Science Fiction, Speculative Fabulation, String Figures, So Far”, i que accepta no només el que existeix avui sinó tot allò que ha d’esdevenir en el futur. A la seva estratègia ficcional, l’autora de ciència-ficció Ursula K. Le Guin destaca el poder creador del llenguatge. Le Guin considera que la màgia existeix a la gran majoria de societats, i que es produeix, per exemple, pel simple fet d’anomenar les coses: “Vaig anomenar-ho ‘Terramar’ i allà era. Existia!”, diu l’escriptora que va construir nous i múltiples mons que van eixamplar les possibilitats del que és real. Anomenar, materialitzar, modificar, repensar, ficcionar, tensar o transformar obren la porta a desafiar un model occidental, binari i estàtic d’enteniment dels cossos.

Cos i ficció es va mostrar per primera vegada a Dilalica, Barcelona. Amb aquest motiu, es va convidar les artistes Lucía C. Pino, Cabello/Carceller i Ariadna Guiteras. Amb punts de partida molt diversos —des de les possibilitats físiques d’un material fins a l’espiritualisme, passant per aproximacions més explícitament queer—, les artistes van crear obres per a l’ocasió. Entre totes les peces presentades es produeix un diàleg que, més que respondre a la pregunta què és un cos, reflexiona sobre les possibilitats de desafiar els límits preestablerts i eixampla els espais de definició d’aquests; ja sigui mitjançant la subversió d’un material o del reconeixement del cos com a entitat construïda socialment.

A l’obra de Cabello/Carceller el que desestabilitza allò binari i evoca la possibilitat de transició és l’auto(re)presentació —no exempta de teatralitat— en l’acció de baixar unes escales. Per la seva banda, l’obra de Lucía C. Pino aconsegueix emfasitzar el que hi ha de (im)propi d’un material mitjançant un treball físic, manual i de repetició, sovint fallida, de gests i moviments. Ariadna Guiteras, per altra banda, subverteix els imaginaris que han definit el cos a Occident i invoca la història del cos femení de les mèdiums i la seva capacitat porosa per corporificar altres éssers masculins o femenins. Finalment, mitjançant l’ús d’un material ceràmic que en si mateix representa aquesta porositat, els càntirs de Guiteras suen essències que tradicionalment s’han fet servir per regular processos corporals de les dones. Curiosament, els tres títols recollits per les artistes —Full Fantom Five, Incorporo a Revolta i Every Exit is an Entrance— són homenatges que remeten a altres obres o autores: William Shakespeare, Sylvia Plath, Hélio Oiticica i Anne Carson; d’alguna manera un acte de reconeixement a cada una de les referències que trenca amb la idea d’originalitat i puresa afavorint la possibilitat d’influència o contaminació en la manera de fer i pensar.

Full Fantom Five presenta cinc obres escultòriques de ferro, el material de les quals ha estat reciclat de Torrent Echidna Attractor, una peça de gran format realitzada prèviament. C. Pino ha enfornat en carbó, abonyegat, doblegat, torsionat i polit aquests tubs buscant les propietats oposades a les comunament assignades —resistència, duresa— al material d’origen. El material es converteix així en contingut investigat com a possibilitat, una observació de la seva estabilitat i dels seus límits. Com en treballs anteriors, Full Fantom Five, en paraules de l’artista, “apel·la a la formació de noves subjectivitats i modes d’existència a través de l’estudi volumètric i del comportament de diversos materials per mirar de deconstruir i construir encaixos diferents en els seus components i relacions”.

L’obra Incorporo a Revolta (capítol del projecte Lost in Transition) està estretament vinculada amb la teoria queer i amb la voluntat de desestabilitzar el sistema de gènere binari. Les fotografies parteixen de l’acció prèvia Lost in Transition, en què les artistes van convocar membres de la comunitat trans, drag, genderfluid, genderqueer, cuir, agènere, etc., a baixar les escales de la Galeria 6 de l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern). Unes escales enteses com un lloc de transició perpetu i que permet activar l’ambigüitat, la transitorietat i la variabilitat dels gèneres, un escenari arquitectònic ideal en què la consciència de capacitat de (re)presentació per part dels cossos descendents està directament relacionada amb l’efectivitat del poder de la ficció. A Incorporo a Revolta les fotografies, testimoni d’aquesta acció, se situen sobre un mural que recupera un dels Parangolés de Hélio Oiticica, una de les seves teles que ocasionalment duien inscrites frases de caràcter poètic o polític —Incorporo a Revolta, en aquesta ocasió— i que necessàriament s’activaven amb el moviment del cos.

Every Exit is An Entrance és el resultat de la confluència de diversos processos d’investigació amb un punt en comú: els cossos. D’una banda, la voluntat de comprendre la concepció del cos a occident a través de la història mèdica (incidint en els seus forats: la boca, l’anus, la vagina, les orelles, els porus de la pell…), el desmembrament dels cossos i la seva categorització com a senyal de la insistència d’un pensament binari. Guiteras s’apropia d’imatges de la Wellcome Collection, un arxiu de medicina i salut que es va originar a principis del segle XX a Londres, i crea conjunts que assenyalen possibles cossos monstruosos, frankensteinians. D’altra banda, una investigació a l’entorn del cos de les mèdiums de la classe treballadora i com es guanyaven la vida i capitalitzaven el seu queernes amb la capacitat que tenien de corporificar esperits masculins i femenins. Every Exit is an Entrance, títol que parteix d’un text d’Anne Carson, funciona, en conjunt, com a guió o partitura d’una performance potencial que, si no arriba a tenir lloc, es manifesta de manera pràcticament imperceptible a l’espai: els càntirs de ceràmica, porosos, traspuen essències de plantes que tradicionalment s’han utilitzat per a l’autogestió del cos de les dones.