El potencial ficcional dels cossos des del distanciament a la totalitat androcèntrica és l’eix temàtic d’aquest projecte. És en les possibilitats de la ficció i en la seva materialització —ja sigui a través d’un procés d’escriptura o de qualsevol altre llenguatge de producció— que un pot fer possible realitats que abans no existien. Aquesta possibilitat s’estén alhora mitjançant la disputa del que és binari i del que és eternament estàtic, en la capacitat de transformació i performativitat tant dels cossos com de tot allò que ens envolta. La ficció es converteix, llavors, en l’estratègia que qüestiona la distància entre el que és real i el que és (im)possible.
En moltes ocasions, les apropiacions del concepte naturalesa han servit com a pretext per instaurar modes de pensament, pràctica i exercici polític, i han convertit aquest terme en un mur de contenció. Així, els cossos —humans i no humans— han estat ancorats en un espai predefinit i delimitat per construccions socials (binari, fragmentat…). Estratègies com la ficció han fomentat les multiplicitats de sentit i han deixat espai a l’especulació fabulatòria i a la invenció de mites com a metodologia per redefinir i enriquir una concepció del que és real constreta pel que és social i està naturalment acceptat. És en la ficció que les possibilitats han estat infinites, tal com emfasitza el per ara que Donna Haraway defineix en el seu assaig «SF: Science Fiction, Speculative Fabulation, String Figures, So Far», i que accepta no només el que existeix sinó tot el que ha d’arribar en els futurs. En la seva estratègia ficcional, l’autora Ursula K. Le Guin remarca el poder creador del llenguatge. Le Guin considera que la màgia existeix en la majoria de societats i que es dona, per exemple, pel simple fet de poder donar nom a les coses: «El vaig titular Terramar i allà estava. Existia!», diu l’escriptora que va construir nous i múltiples mons que van ampliar les possibilitats del que era real. Anomenar, materialitzar, modificar, repensar, ficcionar, tensar o transformar obren la porta per reptar un model occidental, binari i estàtic d’enteniment dels cossos.
Cos i ficció es va mostrar per primera vegada a Dilalica, Barcelona. Per fer-ho es va convidar les artistes Lucía C. Pino, Cabello/Carceller i Ariadna Guiteras. Amb punts de partida molt diversos —des de les possibilitats físiques d’un material fins a l’espiritualisme, passant per aproximacions més explícitament queer— les artistes van crear obres de nova producció per a l’ocasió. Entre totes les peces presentades existeix un diàleg que, més que una resposta a la pregunta de què és un cos, reflexiona sobre les possibilitats de reptar els límits del que ja està preestablert, n’amplia els espais de definició: ja sigui a través de la subversió d’un material o del reconeixement del cos com a entitat construïda socialment.
A Cabello/Carceller és l’auto(re)presentació —no exempta de teatralitat— en l’acció de baixar les escales el que desestabilitza la concepció binària i evoca la possibilitat de transició. Lucía C. Pino, mitjançant un treball físic, manual i de repetició a vegades fallida de gests i moviments, aconsegueix emfasitzar l’(im)propi d’un material. Mentre que Ariadna Guiteras subverteix els imaginaris que han definit el cos a occident i invoca la història del cos femení de les mèdiums i la seva capacitat porosa per corporificar altres éssers masculins o femenins. Mitjançant un material ceràmic que en si mateix representa aquesta porositat, els càntirs de Guiteras traspuen essències que tradicionalment s’han utilitzat per regular processos corporals de les dones. Curiosament els tres títols escollits per les artistes —Full Fantom Five, Incorporo a Revolta i Every Exit is an Entrance— són homenatges que remeten a altres obres o autores. Shakespeare, Silvia Plath, Hélio Oiticica i Anne Carson; d’alguna manera un acte de reconeixement a cada una de les referències que trenca amb la idea d’originalitat i puresa i afavoreix la possibilitat d’influència o contaminació en la manera de fer i pensar.
