Cos i ficció
comissariada per Cati Bestard i Marta Sesé
en Dilalica, Barcelona.

El potencial ficcional dels cossos des del distanciament a la totalitat androcèntrica és l’eix temàtic d’aquest projecte. És en les possibilitats de la ficció i en la seva materialització —ja sigui a través d’un procés d’escriptura o de qualsevol altre llenguatge de producció— que un pot fer possible realitats que abans no existien. Aquesta possibilitat s’estén alhora mitjançant la disputa del que és binari i del que és eternament estàtic, en la capacitat de transformació i performativitat tant dels cossos com de tot allò que ens envolta. La ficció es converteix, llavors, en l’estratègia que qüestiona la distància entre el que és real i el que és (im)possible.

En moltes ocasions, les apropiacions del concepte naturalesa han servit com a pretext per instaurar modes de pensament, pràctica i exercici polític, i han convertit aquest terme en un mur de contenció. Així, els cossos —humans i no humans— han estat ancorats en un espai predefinit i delimitat per construccions socials (binari, fragmentat…). Estratègies com la ficció han fomentat les multiplicitats de sentit i han deixat espai a l’especulació fabulatòria i a la invenció de mites com a metodologia per redefinir i enriquir una concepció del que és real constreta pel que és social i està naturalment acceptat. És en la ficció que les possibilitats han estat infinites, tal com emfasitza el per ara que Donna Haraway defineix en el seu assaig «SF: Science Fiction, Speculative Fabulation, String Figures, So Far», i que accepta no només el que existeix sinó tot el que ha d’arribar en els futurs. En la seva estratègia ficcional, l’autora Ursula K. Le Guin remarca el poder creador del llenguatge. Le Guin considera que la màgia existeix en la majoria de societats i que es dona, per exemple, pel simple fet de poder donar nom a les coses: «El vaig titular Terramar i allà estava. Existia!», diu l’escriptora que va construir nous i múltiples mons que van ampliar les possibilitats del que era real. Anomenar, materialitzar, modificar, repensar, ficcionar, tensar o transformar obren la porta per reptar un model occidental, binari i estàtic d’enteniment dels cossos.

Cos i ficció es va mostrar per primera vegada a Dilalica, Barcelona. Per fer-ho es va convidar les artistes Lucía C. Pino, Cabello/Carceller i Ariadna Guiteras. Amb punts de partida molt diversos —des de les possibilitats físiques d’un material fins a l’espiritualisme, passant per aproximacions més explícitament queer— les artistes van crear obres de nova producció per a l’ocasió. Entre totes les peces presentades existeix un diàleg que, més que una resposta a la pregunta de què és un cos, reflexiona sobre les possibilitats de reptar els límits del que ja està preestablert, n’amplia els espais de definició: ja sigui a través de la subversió d’un material o del reconeixement del cos com a entitat construïda socialment.

A Cabello/Carceller és l’auto(re)presentació —no exempta de teatralitat— en l’acció de baixar les escales el que desestabilitza la concepció binària i evoca la possibilitat de transició. Lucía C. Pino, mitjançant un treball físic, manual i de repetició a vegades fallida de gests i moviments, aconsegueix emfasitzar l’(im)propi d’un material. Mentre que Ariadna Guiteras subverteix els imaginaris que han definit el cos a occident i invoca la història del cos femení de les mèdiums i la seva capacitat porosa per corporificar altres éssers masculins o femenins. Mitjançant un material ceràmic que en si mateix representa aquesta porositat, els càntirs de Guiteras traspuen essències que tradicionalment s’han utilitzat per regular processos corporals de les dones. Curiosament els tres títols escollits per les artistes —Full Fantom Five, Incorporo a Revolta i Every Exit is an Entrance— són homenatges que remeten a altres obres o autores. Shakespeare, Silvia Plath, Hélio Oiticica i Anne Carson; d’alguna manera un acte de reconeixement a cada una de les referències que trenca amb la idea d’originalitat i puresa i afavoreix la possibilitat d’influència o contaminació en la manera de fer i pensar.

Full Fantom Five presenta cinc obres escultòriques de ferro, el material de les quals ha estat reciclat de Torrent Echidna Attractor, una peça de gran format realitzada prèviament. C. Pino ha enfornat en carbó, abonyegat, doblegat, torsionat i polit aquests tubs buscant les propietats oposades a les comunament assignades —resistència, duresa— al material d’origen. El material es converteix així en contingut investigat com a possibilitat, una observació de la seva estabilitat i dels seus límits. Com en treballs anteriors, Full Fantom Five, en paraules de l’artista, «apel·la a la formació de noves subjectivitats i modes d’existència a través de l’estudi volumètric i del comportament de diversos materials per mirar de deconstruir i construir encaixos diferents en els seus components i relacions».

L’obra Incorporo a Revolta (capítol del projecte Lost in Transition) està estretament vinculada amb la teoria queer i amb la voluntat de desestabilitzar el sistema de gènere binari. Les fotografies parteixen de l’acció prèvia Lost in Transition, en què les artistes van convocar membres de la comunitat trans, drag, genderfluid, genderqueer, cuir, agènere, etc., a baixar les escales de la Galeria 6 de l’IVAM. Unes escales enteses com un lloc de transició perpetu i que permet activar l’ambigüitat, la transitorietat i la variabilitat dels gèneres, un escenari arquitectònic ideal en què la consciència de capacitat de (re)presentació per part dels cossos descendents està directament relacionada amb l’efectivitat del poder de la ficció. A Incorporo a Revolta les fotografies, testimoni d’aquesta acció, se situen sobre un mural que recupera un dels Parangolés de Hélio Oiticica, una de les seves teles que ocasionalment duien inscrites frases de caràcter poètic o polític —Incorporo a Revolta, en aquesta ocasió— i que necessàriament s’activaven amb el moviment del cos.

Every Exit is An Entrance és el resultat de la confluència de diversos processos d’investigació amb un punt en comú: els cossos. D’una banda, la voluntat de comprendre la concepció del cos a occident a través de la història mèdica (incidint en els seus forats: la boca, l’anus, la vagina, les orelles, els porus de la pell…), el desmembrament dels cossos i la seva categorització com a senyal de la insistència d’un pensament binari. Guiteras s’apropia d’imatges de la Wellcome Collection, un arxiu de medicina i salut que es va originar a principis del segle XX a Londres, i crea conjunts que assenyalen possibles cossos monstruosos, frankensteinians. D’altra banda, una investigació a l’entorn del cos de les mèdiums de la classe treballadora i com es guanyaven la vida i capitalitzaven el seu queernes amb la capacitat que tenien de corporificar esperits masculins i femenins. Every Exit is An Entrance, títol que parteix d’un text d’Anne Carson, funciona, en conjunt, com a guió o partitura d’una performance potencial que, si no arriba a tenir lloc, es manifesta de manera pràcticament imperceptible a l’espai: els càntirs de ceràmica, porosos, traspuen essències de plantes que tradicionalment s’han utilitzat per a l’autogestió del cos de les dones.