Ens aproximem a un espai que encara no existeix, i, malgrat això, tota la seva potència està encarnada en la materialitat del present, en les seves esquerdes i marges. No és possible projectar-lo des d’un altre origen de coordenades que des del present extern, i, alhora, les seves condicions impedeixen esbossar-lo amb precisió. Està inserit en relats accelerats, tentacles de fibra òptica que travessen els nostres subsols i es materialitzen en objectes i accions quotidianes. Però també en matrius urbanes i mines a cel obert enredades en els relats prometedors d’un núvol ancorat als estrats minerals de silici, coure i altres metalls. Com un món que s’ensorra quan ningú mira ens parla de la materialitat etèria del present per fer tangibles les implicacions de les nostres accions quotidianes digitals, que recorren tot tipus d’infraestructures domèstiques, urbanes i terrestres. Com l’scroll innocent dels nostres dits sobre el vidre il·luminat de les pantalles dels dispositius digitals, els nostres gestos mobilitzen forces amb afeccions i implicacions planetàries capaces d’alterar les concepcions establertes del que és domèstic, del que és urbà, del que és territorial i del que és corpori.
Atansant-se al mirall negre i polit accelerat del present extrem, Com un món que s’ensorra quan ningú mira ens torna la mirada i ens trasllada la responsabilitat sobre les nostres accions, per nímies que siguin. Una mirada construïda a través de sensors, polsos elèctrics i òrgans maquínics, una realitat llegida des dels algoritmes de processament d’informació. Una mirada en la presència de la qual, a causa de la seva quotidianitat, no havíem caigut, però que ajuda a desdibuixar els nostres propis límits que “descendeixen a través de les barreres del temps…, com un món que s’ensorra quan ningú mira. La fusió amb la màquina és completa. El futur ara és passat”.
