El cineasta granadí José Val del Omar (1904 - 1982) va definir d’aquesta manera la mecamística en un dels seus collages, datat entre 1977 i 1982, al costat d’altres breus fragments de text i la imatge d’unes ones de so.
La mecamística, terme inventat per Val de l’Omar, és un concepte fonamental en la seva obra i, en els seus escrits, la trobem en dues variants, com indica Javier Ortiz-Echagüe. La primera apareix en el text «Les Missions Pedagògiques i el cinema» (1943), on Val del Omar escriu: «Jo entenc la vida (…) com una actitud no sols intencional mística sinó una cosa més encarnada, la vida com a acció meta-mística, una acció que baixa de l’èxtasi per a construir-se la glòria amb el cor i amb les mans»1. D’altra banda, citada ja com mecamística, Val del Omar obre aquesta relació entre la mecànica i l’invisible que suggeria el text del collage. El cineasta l’exposava així en un congrés sobre la tècnica cinematogràfica a Torí en 1961: «Hem de detectar i controlar aquest espectacle que ens fa veure sense mirar, sentir sense escoltar i marcar el pas sense advertir-nos. Cal muntar sobre les màquines, i això només s’aconsegueix des d’una posició mental meca-mística. Des d’una consciència de la mecànica invisible que ens envolta»2. Aquesta mecamística, mecànica invisible, ens abraça i ens envolta, ens submergim en ella, en una relació entre el cos i la màquina, en la palpitació d’un cor robòtic.
Mecamístiques és una exposició que convida a una sèrie d’artistes a submergir-se en aquestes idees i reinterpretar-les a través de pràctiques que inclouen la instal·lació, el cinema experimental, l’art sonor, el vídeo o l’escultura, per a pensar la tècnica a través d’una visió que busca veure més enllà de l’immediat. En aquesta exposició es pren la mecamística en plural, com a pràctiques i apropaments singulars a aquestes qüestions per part de Raquel G. Ibáñez, Gloria López Cleries, Max Milà Serra, Marc O’Callaghan, Milena Rossignoli i Jorge Suárez-Quiñones Rivas.
