Northampton, Massachusetts
novembre de 2023
“Hola, Cati. Com estàs? Estàs preparada per veure la fi del món? 🤣”
Fa mesos que treballo amb Vivian Vivas per a l’exposició Graus de ser. Sense un pla gaire clar, i moltes dependències tecnològiques, Vivian va arribar a Barcelona fa deu dies. Tot i treballar amb vídeo, no vol que el seu treball es vegi en una pantalla convencional, ja que la peça de cinema no es pot experimentar com una pel·lícula qualsevol, sinó que ha de formar part d’una instal·lació. Les sis hores de diferència horària –visc a la costa est dels Estats Units– fa que els problemes o les seves solucions m’arribin amb cert delay. Confesso que de vegades és millor així.
Tambopata, Perú
agost de 2022
Google Maps no és útil per arribar al centre de recerca de Tambopata, a l’Amazònia peruana. L’aplicació no mostra cap itinerari possible des de la capital, Lima. En realitat, és llarg i pesat però no impossible: des de Lima cal agafar un vol de dues hores fins a Puerto Maldonado, ciutat a l’interior oriental del país. Ha de ser un vol matinal, perquè des d’allà cal partir en un altre viatge de cinc hores en col·lectiu (autobús) fins a la riba del riu Tambopata, i cal arribar abans que es faci fosc o no serà ja possible prendre la llanxa motora que remunta el curs del riu fins al petit moll del centre. Són dues hores més acompanyats de la presència curiosa i silenciosa d’algun cocodril, per endinsar-se després tres quilòmetres a peu per la selva.
Vivian ha viatjat fins a l’Amazones per continuar la recerca artística amb l’ajuda d’una beca, tot i que encara no ha decidit què vol investigar exactament. Ella no arriba amb un pla de rodatge, treu la càmera i comença a filmar. La idea inicial és gravar so tan lluny com sigui possible del soroll humà. Vivian ja havia estat a l’Amazones; al colombià, per descomptat, però també al bolivià i el brasiler, fins a la mateixa desembocadura del riu a Betlem. En aquest nou viatge vol escapar de les imatges arquetípiques i centrar-se en una nova aproximació a l’ecologia. “Sóc molt conscient de la càmera com a element colonitzador”, explica. I afegeix: “Hi ha un excés d’imatges sobre l’Amazones. Sent dona amb ADN indígena però sense connexió amb aquesta herència, volia assolir un altre contacte amb la naturalesa que podia ser molt més conceptual sense haver de passar per sobre de ningú. Les arnes em van donar aquesta oportunitat”.
A priori, les arnes poden semblar un subjecte poc apte per al projecte de Vivian. Amb una aproximació fins aleshores maximalista, la investigació de Vivian se centra en el dol; després d’un dol de caràcter personal, i un segon dol per a la humanitat, col·lectiu i històric, Vivian ara vol investigar un dol per l’ecologia de dimensions metafísiques. Un cop arribada al centre de recerca, i després de descartar els micos udoladors per ser massa humans, les arnes es guanyen el seu interès. Les arnes utilitzen un sistema de navegació anomenat orientació transversal en què viatgen mantenint el seu cos en un angle constant cap a una llum (la lluna), per així mantenir una línia de vol. Però fa tot just 150 anys vam inventar la bombeta, que, més propera, artificial i omnipresent, distorsiona la navegació de l’arna, que mor cremada per la llum. Al centre de recerca, cap al tard, encenen un parany de llum, un simple llençol amb una bombeta al darrere, que atrau tota mena d’insectes, entre ells, l’arna tigre, objecte principal de la investigació del biòleg que acompanya Vivian.
San Francisco
maig de 2020
És senzill ubicar l’inici de l’interès de Vivian per investigar el dol a través de la seva obra. Passats ja els moments més durs del confinament pel Covid, a diferència d’altres països, a Colòmbia les poques vacunes que arribaven estaven reservades als més grans de vuitanta anys. És llavors, quan Gerardo i Andrés, el pare i el germà de Vivian, es posen malalts de Covid. Mentre el seu germà té la possibilitat de recuperar-se tancat a casa amb l’assistència de la seva dona, el seu pare de 62 anys ha de ser hospitalitzat i aïllat. Només Vivian, que als 33 anys és l’única de la seva família que ha estat vacunada perquè viu als Estats Units, el pot visitar a l’hospital, així que viatja fins a Cali per estar al seu costat. Com que tampoc es pot instal·lar a casa amb la seva mare, lloga un pis a prop de l’hospital, però només dues setmanes després de la seva arribada a Colòmbia, el seu pare mor. “Jo vaig ser la que vaig haver d’anar a la clínica, veure el cos i tocar-lo”, explica. “El que em va cridar més l’atenció va ser que aquest cos inert ja no era el meu pare. Era el seu cos, és clar, però no hi tenia cap relació”. Aquesta experiència de familiaritat però alhora d’estranyesa amb la mort d’un ésser estimat aprofundeix en l’interès de Vivian per la metafísica i les propietats, els principis i les causes primeres de l’ésser. “M’interessa molt què passa amb el cos després de la mort. M’encantava veure la gent dormir, per exemple. Em sembla bellíssim. Aquests mons paral·lels em criden moltíssim l’atenció”, diu.
Chinatown, Nova York
novembre de 2023
Passo per davant de The Magic Jewelry, la botiga de fotos d’aures i recordo la primera vegada que vaig estar a l’estudi de Vivian el 2021, a la Universitat de Columbia a Upper West Side. Després de l’experiència de la mort del pare, m’explicava que volia fer unes fotos amb una màquina de fum, crec que buscant manifestar l’absència del cos com un fantasma de l’ànima. Li vaig suggerir anar a Chinatown a fer-se una fotografia de l’aura. Cada foto costa $40. Cada setmana durant mesos, Vivian va anar a la botiga a fer-se una foto, la seva aura consistent, sempre vermella i violeta, envaint de color la seva silueta i ocultant-ne la cara. Segons la web de la botiga, el vermell vol dir vitalitat, motivació i coratge. I també un temperament intens. El violeta indica vida espiritual. Serà que totes aquestes qualitats són necessàries per a les produccions complexes, cares, de logístiques impossibles, fascinants i estressants a parts iguals, que requereixen les seves obres.
Barcelona
novembre de 2023
Per a l’espectador profà, les arnes atretes per la llum som tots nosaltres. Ho som a un nivell metafísic —un mer trop semiòtic—: la llum artificial que ens enganya, la llum de les pantalles que ens emboba, o potser la recerca d’una il·luminació —enlightenment; és a dir, il·lustració d’una veritat que no existeix, d’una realitat que no es revela. Però també som arnes a un nivell literal i biològic: les arnes i els humans estem fets de la mateixa matèria, els mateixos àtoms de carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen. La investigació artística de Vivian s’emmarca en un corrent del pensament conegut com a ecologia fosca (dark ecology), desenvolupat per Timothy Morton, professor de la Universitat de Rice, i associat al seu torn a un corrent filosòfic conegut com a Ontologia Orientada a l’Objecte (OOO) ). La OOO rebutja la posició de privilegi de l’experiència humana sobre els objectes no humans. És un rebuig a l’antroponcentrisme de la filosofia continental de Kant.
L’ecologia fosca és tan contracultural i conceptual que en certa manera l’única manera d’acostar-s’hi i comprendre’n els principis és a través de l’art. I l’estratègia de Vivian intenta mostrar (més que simbolitzar) aquesta sensació de l’uncanny, que podem traduir com allò estrany, sorprenent, inquietant. Dins de Dilalica, per a Graus de ser, Vivian ha creat un fals desert de terra, pedra volcànica i cactus. Vuit televisors antics emeten un senyal de llum, com per atraure les arnes (i a l’audiència) gairebé des d’una altra època. Alhora, una sèrie de dispositius contemporanis dels que utilitzem cada dia per compartir contingut –iPhones i iPads– emeten petits fragments de vídeos d’exuberant vegetació i insectes gravats a la selva de l’Amazones. El so experimental, realitzat en col·laboració amb l’artista sonor Carlos Pablo Villamizar, emet sorolls dissociats del que seria el so ambient de l’Amazones. Entrem llavors en una solapació espai-temporal impossible de contextos descontextualitzats, on el desert conviu amb la selva, i la tecnologia s’intercala com una altra espècie al mig del paisatge.
Cali, Colòmbia
setembre de 2023
No sé si és possible escapar-se de la pròpia identitat. Vivian ho intenta. O com a mínim òbvia al seu currículum el fet que és de Cali, Colòmbia. La raó és contundent: la predisposició d’interlocutors de creure que això la converteix en una persona (dona, diran molts) llatinoamericana i que com a tal ha de tractar certes temàtiques a la feina. La mare de Vivian sempre va voler que fos artista, fins i tot li va posar el nom d’una pintora italiana que va descobrir llegint el diari. Fa poc va escriure a Vivian i va comparar el deute de tres mesos de lloguer a Nova York, al deute de sis mesos que angoixava Gabriel García Márquez mentre, tancat en aquella casa que no era seva, s’esforçava per escriure Cent anys de soledat. Vivian segueix un camí guiada per una llum indefinible, però, a diferència de l’arna, no acaba al parany i mor, sinó que surt airosa de l’aventura, cadascuna de les seves obres una gesta.
Northampton, Massachusetts
novembre de 2023
A una setmana de la inauguració, un dijous a les 8.30 del matí, Vivian em contacta per videotrucada i m’ensenya la terra, les pedres volcàniques, els cactus…Tot comença a prendre forma. En aquesta trucada desapareixen per primera vegada les tensions pressupostàries, les limitacions tecnològiques, els problemes…al moment envio a Louis, el meu codirector, unes imatges de l’exposició. Sorprès em respon, “Donen ganes d’anar-hi!”. I afegeix al nostre canal de Slack: “Perdó per unes preguntes tècniques: Com farem per treure tot aquest material? Serà car el desmuntatge? Es podrà accedir al bany? Fa pudor a alguna cosa?”. Responc al que puc.
“Benvinguda per fi del món” em diu Vivian des d’aquest paisatge inventat que s’ha convertit la galeria. “Potser és el principi”, responc.